El Conte dels sentiments

Heus ací que una vegada es van aplegar en un lloc de la Terra tots els sentiments, emocions i qualitats dels éssers humans. Quan l’Avorriment ja havia badallat per tercer cop, la Bogeria, tan boja com sempre, els va proposar: – Juguem a fet i amagar?

La Intriga va aixecar la cella d’intriga i va preguntar: – En què consisteix aquest joc?

La Bogeria va explicar el joc i l’Entusiasme, entusiasmat, va ballar amb l’Eufòria. L’Alegria va fer tants bots que va acabar per convèncer el Dubte i, fins i tot, l’Apatia, a qui mai interessava res. La Veritat va preferir no amagar-se perquè, i si al final sempre la trobaven?

La Supèrbia va opinar que era un joc molt estúpid, però en el fons li molestava que la idea no hagués estat seva. La Covardia va preferir no arriscar-se.

- Un, dos, tres… -va començar a comptar la Bogeria.

La primera a amagar-se va ser la Mandra que, com sempre, es va deixar caure darrere la pedra del camí. La Fe va pujar al cel i l’Enveja es va ocultar darrere l’ombra del Triomf que, amb el seu propi esforç, s’havia enfilat a la capçada d’un arbre. A la Generositat, cada lloc que trobava li semblava meravellós per a algú dels seus amics: un llac net i clar per a la Bellesa, l’ombra d’una flor per a la Timidesa, un cop de vent per a la Llibertat…

L’Egoisme, en canvi, va trobar un lloc molt còmode i airejat, però tant sols per a ell. La Mentida va anar a parar al fons dels oceans (o és mentida?), i la Passió i el Desig es van refugiar en els volcans. No es recorda on es va amagar l’Oblit…

Quan la Bogeria acabava de comptar, l’Amor encara no havia assolit el lloc, fins que va veure un roser i, entendrit, va decidir amagar-se entre les seves flors. La Bogeria va començar a buscar. La primera a aparèixer va ser la Mandra. A la Pasisó i el Desig els va notar perquè van vibrar els volcans. Amb el Dubte va resultar més fàcil perquè el va trobar assegut a sobre d’un tronc, indecís… Així els va anar trobant a tots.

Però l’Amor no apareixia enlloc. La Bogeria va buscar darrere de cada arbre, va bussejar en cada rierol del planeta, va petjar els cims de les muntanyes i, quan estava a punt de donar-se per vençuda, va albirar el roser. La Bogeria va agafar un tronquet per poder observar millor el seu interior. De cop, va sentir un crit dolorós. Les espines havien ferit els ulls de l’Amor. La Bogeria, que no sabia què fer per disculpar-se, va plorar, va implorar i, fins i tot, va prometre que seria el seu pigall.

Des d’aleshores, des que per primera vegada es va jugar a fet i amagar a la Terra, l’Amor és cec i la Bogeria l’acompanya sempre.